diumenge, 5 de gener del 2014

El botó d'en Napoleó
Escrit original en anglès per Terry Parris
Traduït al català per Estel Vilar i Bofill
La meva germana té els somnis més increïbles. I els recorda. I ens els explica, gairebé cada dia. Bé, potser exagero.
Aquest somni el va inspirar un botó pla, marró i metàl•lic que vaig trobar en el camp de patates on em partia l'esquena tot collint-les. Potser hauria d'explicar que el pare és un fanàtic de "l'autosuficiència", o en altres paraules, que s'ha llegit tots els llibres que en parlen. Es va jubilar d'hora (era un corrector de l'editorial Oxford University Press a Anglaterra), i va comprar aquesta casa antiga al camp, al Collsacabra, i des de llavors que la resta de nosaltres estem esclavitzats! Al pare li encanten les vistes magnífiques, i aquí no ens en falten: turons boscosos, muntanyes altives (ara mateix els cims llueixen amb la neu), salts d'aigua resplendents, cingleres vertiginoses amb vistes d'ocell de planes i cases de nines lluny allà baix. El pare normalment contempla les vistes mentre la mare no para de fer tasses de te. La Lena, la meva germana, embotella, envinagra i conserva pocions estranyes del camp. Jo faig tota la feina bruta a fora. Sóc la més jove, sabeu? La Lena és la preferida dels nois de per aquí. Jo sóc força tímida.
―Mira, Lena ―vaig dir―, el botó d’en Napoleó! Em prou feines se’l va mirar. Dreta davant de la taula de la cuina, estava pràcticament amagada per una pila verinosa de ortigues verdes, mentre a la seva esquerra hi havia pilons de gavarrons escarlates, i alforges de mores i de pomes. Les havia collit totes jo, per descomptat.
Vaig empènyer el botó opac i marró fins ficar-li gairebé sota el nas. Tenia un toc militar, una “N” gran i rinxolada amb una corona al damunt. ―Què et fa pensar que és d’en Napoleó? ―va preguntar―. Tot i que potser tens raó ―va afegir fent veure que volia arreglar-ho―, a Jordi Tercer d'Anglaterra li agradava fer botons (es va tornar boig, es clar), potser els va fer per l'exèrcit d'en Napoleó per fer empipar el Duc de Wellington? ―A mi em sembla un botó de soldat normal i corrent ―va dir el pare. Quan la ment de la Lena es posa a bullir amb fets, ell prefereix quedar-se en segon terme. ―Bé, vivim just al costat d'una ruta molt antiga de viatgers ―vaig dir―. He llegit que el Camí Ral era una mena de “porta del darrera” entre França i Espanya. Els soldats de Napoleó potser van passar per davant de casa. ―Potser van entrar, Petra ―va dir esperançada la mare, sempre sociable―. Potser casa nostra, l'Hostalot, era un hostal a vessar de gent, de soroll i de vida. La mare troba a faltar encara els supermercats anglesos i els seus amics a Oxford. I realment, no es pot fer conversa amb mussols i arbres, que igualment, es tem que parlen català. Les llengües estrangeres mai no han estat el seu fort. ―Sigui com sigui ―va insistir la Lena―, aquesta zona és massa aïllada. I a quina guerra et refereixes? ―Aquesta era la oportunitat del pare per fatxendejar. ―La Guerra Peninsular ―va dir― que els espanyols anomenen la Guerra de la Independència. ―Es va mirar el botó de més a prop―. La corona indica que Napoleó s'havia declarat Emperador a França. A Espanya i Portugal no els agradava el seu domini, i quan Napoleó va provar de interferir amb el comerç d'Anglaterra, aquesta, amb el Duc de Wellington al capdavant, es va aliar amb aquests països per a derrotar junts Napoleó. Crec que va ser pels volts del 1814.
La mare va posar uns quants troncs més dins la cuina econòmica, i va donar uns copets a l'espatlla del pare, qui estava evidentment esgotat per la seva pròpia erudició. ―Què us sembla una tassa calenta de te per a tothom? ―va preguntar amb dolçor―. Tanta història em confon.
L'endemà al matí, durant l'esmorzar, la Lena va fer la seva maniobra d'introducció habitual: ―Endevineu què he somniat aquesta nit? ―Ja saps que no ho podem endevinar ―va rondinar el pare amb melodramatisme. ―Deixa un moment que posi més torrades a fer ―va dir la mare. Els somnis tecnicolor d'alta definició de la Lena no alleugerien pas la pèrdua dels programes de televisió preferits de la mare. ―Petra, passa-li la mel al teu pare, i fes baixar el gat de la taula. Tenim cinc gats amb un assortiment de colors; dos gossos Collie; i un petaner amb vestigis de porc, esquirol i conill. Els gats a vegades cacen serps; i els gossos empaiten amb entusiasme el tractor o Land-Rover que passa de tant en tant. ―El somni era estrany ―va anunciar la Lena―. Molt real segons com; tot i que a vegades les persones es convertien en animals. ―Comença pel principi, amor ―va dir la mare tranquil•lament. ―Jo haig d'alimentar animals de debò ―vaig dir jo amb certa aspror. Encara em dolia que hagués rebutjat el meu “descobriment” el dia abans.― Cabres, porcs, conills, gallines, i ànecs s'esperen impacients. S'ha de munyir la vaca, i s'ha d'entrenar a tres cavalls. ―No siguis tan dramàtica, Petra ―va dir la mare―. T'ho prens massa a la valenta. La Barbara Woodhouse entrenava als gossos de meravella, en els seus programes de televisió sempre recomanava als amos que fossin ferms. ―Es quedarà ―va dir la Lena amb convicció―. Vaig somniar amb el botó d'en Napoleó.
―Semblava que fos aquí mateix ―va dir la Lena―. En aquesta casa anomenada l'Hostalot. Però era diferent. Era un hostal de carretera, com suposava la mare ahir, però no pas un d'animat. En el somni estava dreta al costat d'una finestra minúscula amb barrots, la del meu dormitori, i podia veure a dins i a fora alhora. L'Hostalot era alt i estret, fosc i trist, no pas com és ara. Hi havia coberts i corts a darrera, però el pont medieval era el mateix, damunt del mateix torrent que hi ha ara. El bosc era més espès i amenaçador, malgrat que roures i faigs no tenien fulles.
A dins hi havia signes d’un passat de grandesa. En el meu somni, podia veure a través de les parets fins a quatre o cinc pisos més avall. Les portes de totes les habitacions tenien cares de pedra esculpides damunt la llinda, i hi havia restes d’una galeria de trobadors. Semblava com si l’Hostalot hagués estat una gran casa pairal que passava per temps difícils i s’havia convertit en hostal.
Jo semblava ser una minyona. Al mateix temps, però, era una espectadora. M’observava a mi mateixa. Em vaig trobar vestint-me a corre cuita amb una faldilla llarga i gruixuda de llana i una brusa de cotó bast. Les dents m’espetegaven de fred mentre em posava un barret estret de lli sobre els cabells llargs i negres, i ficava els peus dins d’uns esclops de fusta.
Vaig baixar innumerables pisos d’escales tronades de fusta fent terrabastall, però no es va obrir cap porta, ni ningú parlà. En un pis, molt més avall, vaig passar prop d’una llar de foc immensa i encaputxada, amb bancs de fusta col•locats al voltant. La cendra era morta i freda, però hi havien deixat un bol de llet fresca per a alimentar els esperits malignes de la xemeneia. Vaig mirar cap al nínxol en la paret de pedra on hi havia una figura de la Mare de Déu, i em vaig fer el senyal de la creu amb fervor.
A la planta baixa la sala era noble, però amb paviment de terra. Hi havia rengleres de corts d’on s’enlairava, com el vapor, una fortor espessa en l'aire glaçat. Amb penes i treballs vaig obrir la porta feixuga de fusta. Quan xerricava girant cap endins, protestant, una flor de gira-sol seca i una palma de Setmana Santa clavades a la porta em van punxar el braç.
Vaig enlairar la vista presa de sobte pel dolor, i vaig veure un home. Era un home, però també una guilla. La cara de la guilla s’alternava amb la cara de l’home… Un rostre pigat amb uns ulls blaus enlluernadors. Semblava astut i tendre alhora. Muntava un bonic semental castany, que alguna cosa em deia que pertanyia a l’Amo de l’Hostalot.
―Perquè has tardat tant a venir, Maria? ―va preguntar amb una veu baixa i nerviosa―. I perquè em mires d’aquesta manera? Que no em coneixes, noia? Soc en Jaume, el teu Jaume. No gosava cridar-te, no fos cas que despertés l’Amo o els hostes. Ni tan sols t’has vestit per muntar encara! Té, posa’t aquestes botes... Una de les velles riques les ha deixat perquè les hi netegi. Amb prou feines serà llevada abans que arribis.
En Jaume va saltar àgilment del cavall i l’aguantà fermament pel cap. ―Perquè? On haig d’anar? ―Vaig preguntar―. I des de quan montes el semental de l’Amo? Per resposta, en Jaume va ensenyar les seves fortes dents blanques en un riure curt i brusc. ―Potser ara soc només un mosso de cort, Maria. Un dia seré tan ric com l’Amo de l’Hostalot. Mentrestant, ell em “deixa” el cavall. Tu ets una serventa ben burra, Maria, però t’estimo. Va... amunt a la sella. Mentre saltava enlaire, vaig notar a la galta freda el frec del seu bigoti, i un pessic de les seves dents a la orella. ―Estàs tremolant. Posa’t el meu abric. Ara ves pel camí fins passat Quatre Cases i en direcció a Cabrera. Abans de passar per la Font de les Bruixes al bosc, trenca una branca d’avellaner per a protegir-te. Diuen que a la bruixa vella li encanta saltar darrera dels viatgers desprevinguts. ―Però on vaig? ―Vaig repetir desesperadament. ―A veure Boquica, és clar. Cap al seu cau al costat de Can Bach. La gebrada del matí t’ha deixat ben encantada, Maria. Digues a Boquica que els viatgers marxaran d’aquí al voltant del migdia, i que passaran per aquest mateix camí que passa per l’Hostalot, el Camí Ral. Van cap a Vic a retre visita al Bisbe d’allà. Son tres senyors grans, les seves senyores, i un grup de set criats. Un dels criats m’ha dit que van ben carregats. ―Acabaràs a la forca ―vaig dir―. No sé perquè em jugo la pell per tu. ―Saluda de part meva al bandoler en cap Boquica ―va dir en Jaume suaument, mentre torçava la cua peluda de guineu―. Evita els senglars al bosc, i galopa d’anada i de tornada!
El somni va canviar. Jo encara era la Maria, però vint anys més gran. Portava una camisa de puntes i una faldilla llarga; un xal llampant sobre les espatlles i un barret de palla d’ala ampla. Només els esclops eren els mateixos. Em sentia grassa i quarantona, i seia en un camp fora de l’Hostalot, tot jugant amb la meva filla petita. Ella i jo fèiem una corona de flors pels seus cabells.
L’Hostalot tampoc era el mateix. Estava més “domesticat” i força bonic, amb balcons de fusta fora les finestres. Hi havia rosers enfilant-se per les parets de pedra, carros de fusta a fora prop de forques i escales, i vaques blanques i negres remugaven a una banda entre els pomers. El pont era el mateix, amb grans pedres grises a cada costat que marcaven l’amplada del Camí Ral, la ruta de viatgers.
Podia veure al meu marit, en Jaume, en un dels balcons, que donava instruccions al nostre fill gran, en Joan, qui arreglava la teulada. En Jaume semblava ser ara l’amo de l’Hostalot. Potser va fer prou diners amb la seva associació en joventut amb Boquica per a comprar l’Hostal. La guilla en ell havia desaparegut. Amb la seva panxa grassa i penjant, i els bigotis terrosos, semblava més aviat un vell gos caçador. Jo l’estimava encara.
―Pare ―va cridar en Joan de sobte―, hi ha una gran comitiva de viatgers que arriba de la plana de la Garrotxa! En son molts! Però no eren pas viatgers. Quan s’apropaven al pou davant de l’Hostalot, vam veure que eren soldats; bruts, estripats i amb els peus adolorits… Dos-cents soldats d'infanteria de l’exèrcit de Napoleó. El seu líder era el mateix bandoler en cap Boquica, convertit en francès per als botins de guerra. ―Porteu-me el millor vi de la casa ―va manar―, parlant incongruentment en català―. En nom del gran Napoleó, ens pertany tot el menjar i el beure que teniu aquí!
Vaig veure que en Jaume estava pàl•lid i que donava ordres als servents suats. Es rostien deu ovelles damunt de troncs de roure a la cuina. Les noies i jo apilàvem fulles calentes sobre les paneres. Una olla enorme plena de sopa fumejava sota la xemeneia. Havia vist buidar quatre sacs de les millors patates dins dels forns profunds, i la olor que feien en coure’s es barrejava amb l’olor del greix calent i del pa acabat de fer.
Un soldat borratxo va entrar fent tentines per la porta. ―Josep Pujol i Barraca, àlies Boquica ―van anunciar els soldats amb èmfasi, abans que Boquica els apartés amb una empenta brusca. ―Tinc alguns antics deutes a pagar, amic Jaume ―va dir amb aquella veu alta i ronca que recordava de tant temps enrere―. No, no pas contra tu! Potser va veure l’espant als ulls d’en Jaume. El meu marit se'n devia escapar per la seva cara por, perquè Boquica de sobte tenia el cap d’un senglar que ensenyava les dents. ―Tu, mestressa, sé que ets valenta, almenys. Aquest estiu vull atacar Ildefons de Falgars. Marxant per aquest camí el podem atrapar per darrera. A través del bosc de roures i alzines l’agafarem per sorpresa. ―Us veuran ―va dir el meu marit amb ànsia―. No te’n recordes de les pastures altes i verdes que envolten el poble? Ildefons és ric en ramats d’ovelles. A més, he trobat que Ildefons és un bon veí. ―Au va, aneu a pastar fang tu i el teu bon veí ―va grunyir Boquica. I juro que podia veure uns ullals salvatges que li sortien de la gran barba negra. Rajava saliva dels seus llavis bastos i gruixuts―. Ildefons és un mal dimoni fastigós, que va gosar desafiar-me una vegada al Camí Ral, i em va fer perdre un munt de plata.
―Tu, mestressa ―va reiterar―, m'ajudaràs. Ja m'ocuparé del teu marit una altra hora, tinc bona memòria pels qui se'm han posat en contra, quan Napoleó hagi colgat sota terra al senyoret anglès, aquell Duc de Wellington de mal rosegar!
Es va estirar l'uniforme francès, i els seus ulls petits i vermells es van allargar. ―M'alegro que Ildefons sigui un bon veí. El meu pla per atrapar-lo funcionarà encara millor del que em pensava. Serveix el menjar, Jaume covard, i tu, mestressa; i ja en parlarem després.
Si Boquica tenia la cara d'un senglar, la xusma que liderava tenien la cobdícia ferotge d'erminis i musteles. Després de l'àpat veren arrasar la casa i la terra de tot el que van voler: figues i pomes a sacs, pernils fumats i conserves, pollastres, ànecs, formatges casolans i mongetes, ornaments i llençols...
Un soldat va trencar el rellotge de sol amb una pedra ben apuntada; tres o quatre grups varen cremar totes les escales i eines de fusta que teníem. Varen esbotzar tanques i deixar escapar el bestiar; varen empaitar les cabres; i alguns amb la bravata de borratxera, van intentar muntar els cavalls. Boquica no va fer res per aturar-los. ―Deixa'ls que es diverteixin abans que ens posem a fer feina de debò ―va dir en català; i en francès, els animava en les seves malifetes.
Vaig tancar als nostres fills a l'àtic, a càrrec de la Francesca, la més gran. En Joan, el nostre fill gran, havia desaparegut des de l'arribada de Boquica i els soldats. Era català, però Espanya era el seu país, i no s'hauria arriscat mai a ser reclutat per l'exèrcit francès.
Exhausta per tota la feina i la por, em vaig veure enfonsar-me de cansament sobre una gran roca al costat del pou profund que proveïa casa nostra amb tanta abundància d'aigua. El paisatge estiuenc que m'envoltava: camps, muntanyes, salts d'aigua brillants, valls i planes fèrtils; contrastava miserablement amb com em sentia.
―Aixeca't Maria ―va roncar una veu gutural darrera meu. Uns braços forts i coberts d'un pèl aspre em van envoltar i em van aixecar dempeus. Era Boquica.
―Teniu molts carros de fusta, cavalls de tir, i graners plens de palla ―va dir―. Els meus soldats ja s'han posat ara a carregar els carros. ―Ets un lladre i també un traïdor ―vaig dir ferotgement. La cara de Boquica es va animar de sobte amb humor. ―Potser ets grassa, tu ―va dir amb admiració―. Però tens esperit! ―Va donar un cop d'ull als soldats que suaven tot carregant els carros de palla. Entre la borratxera i la ineptitud, n'enforcaven més cap a terra que sobre els carros―. Has de dur al meu petit exèrcit francès fins a dintre del baluard espanyol. ―Perquè? On haig d'anar? ―vaig preguntar. I em van arribar ecos amb les mateixes paraules dites feia tants d'anys. ―Te'n vas a Falgars. Els meus soldats i jo ens amagarem sota la palla dels carros. Tu conduiràs al capdavant, i els teus treballadors d'aquí portaran la resta. Te'n vas a retre una visita veïnal a Ildefons. ―I si no acceptem? ―La palla crema bé ―va grunyir breument. El camí cap a Falgars era bonic... Ho podia veure tot en el somni: boscos i turons ondulants, camps de rostolls daurats, rierols llambrejants que trenen el seu camí a través de grans roques grises, cases de pagès d'un marró vermellós sorgint de la terra... Tota aquesta terra pertanyia a Ildefons. I en aquest dia assolellat d'estiu, jo portava l'exercit francès ni més ni menys que dins la seva finca.
Era tot desert i hi havia un silenci estrany quan els carros van xerricar en un alto dins del poble rodejat per un mur de pedres. La casa de l'Amo es trobava al mig. Era impressionant, amb les grans voltes de pedra al primer i al segon pis. Se sentia en la llunyania un feble dringar d'esquelles de vaca... ―Senyor Ildefons ―vaig cridar. I mai no m'havia desagradat tant la meva veu. ―Senyor Ildefons.
Tot estava quiet, tot menys un lleuger cruixir dels soldats-mustela que jeien darrera meu. La figura menuda d'un home va emergir del pati ombrívol de la gran casa. Era en Mateu, el masover que supervisava tota la finca de Ildefons.
―Senyora veïna ―va dir amb una veu suau i plana―. Què hi feu aquí tant lluny de casa? M'estranya que no tingueu la palla guardada encara. ―Els seus ulls van llegir la por dins dels meus. La por i la tristesa d'estar forçada a fer una cosa així a un amic i veí.― Ildefons se'n ha anat de Falgars ―va afegir amablement. Boquica va sortir d'un salt de la palla amb un renec.
―Ja ni ha prou d'aquesta comèdia! ―va cridar. ―On és Ildefons? I on son la vostra gent? Les cases estan totes tancades. Et ben juro que les obriré totes! On és el teu Amo? ―No és a casa ―va respondre mateu amb coratge―. Falgars se'n ha anat a la festa de Sant Miquel a Rupit. Durarà tres dies.
Boquica va sacsejar a Mateu de manera salvatge, tal com ho fa un senglar amb un gos de caça. ―No duraràs ni tres hores si Ildefons no apareix! ―Es va girar envers la renglera de carros darrera nostre. ―Sortiu, homes! ―va cridar.― Escorcolleu cada una de les cases de Falgars i tots els racons de la finca.
Les figures empolsinades es van remenar tot sortint de la palla i van córrer pels carrers estrets. Es van començar a sentir xiscles salvatges quan les portes es tombaven a cosses, els porticons es rebentaven i es feien sortir els habitants, colpejant-los el cap. Els aplegaven a la plaça, abans tranquil•la, davant de la casa de l'Amo. Els gossos corrien i bordaven; les gallines, els ànecs i les pintades escatainaven frenèticament en ser llançades fora dels galliners, on els soldats buscaven Ildefons.
Boquica tornà cap a Mateu. ―Cadascuna de les cases serà reduïda a cendres ―va riure exultant. La venjança lluïa dins dels seus ulls malvats. ―Hem portat prou palla per a cremar el poble sencer. Cremarem un per un cada home, dona i nen, lentament, fins que el vostre Amo no es digni a aparèixer―. Va clavar el seu dit robust al pit de l'home menut. ―Tu seràs el primer ―va dir―. Soldats! ―Deixeu-lo anar! ―va cridar una veu tranquil•la i profunda amb gran autoritat. ―Deixeu anar a Mateu ara mateix!
Observava mentre la gent mirava a totes bandes. Llavors vaig mirar cap amunt, entre les branques plenes de fulles d'un roure grandiós. Ildefons seia en silenci impassible damunt nostre. Mirava als vilatans catalans espantats apinyats sota l'arbre i als francesos bruts, vermells i malgirbats. ―Deixeu anar a tota la meva gent, i vindré amb vosaltres―. Va riure; un so estrany i agradable. ―Aquesta ha estat idea del bon Mateu, contra el meu millor criteri. No ha estat mai el meu fort deixar que uns pinxos covards ataquin als altres ―va mirar directament a Boquica―, com tu ja saps bé, amic meu ―va afegir. I va saltar lleuger de l'arbre. ―Us podríem matar a tots ―va dir Boquica amb èmfasi. ―Però no ho fareu ―va replicar Ildefons―. Pots humiliar-me més davant dels teus superiors francesos si em portes a la seu de Banyoles. Allà et podràs lluir amb la captura―. Va somriure breument. ―Fins i tot potser t'ascendiran! Els ulls de Boquica van resplendir un instant. ―Em vas estafar la plata ―va dir taciturn―. Soc aquí per venjar-me. ―Napoleó es sorprendria de sentir això― va dir Ildefons, secament. Després es posà seriós. ―Aquí, no sóc més que un altre cadàver... A Banyoles seré un tresor viu per presumir... I doncs? Què me'n dius? Hi estàs d'acord? Deixaràs anar als meus?
―Aneu-vos-en a casa ―va dir Boquica adustament als vilatans; i als seus soldats―: Deixeu-los anar―. El seu rostre fosc es va il•luminar de sobte. Fa clavar una cossa a Ildefons. ―Marxem aquesta nit cap al Consell de Guerra a Banyoles. Ildefons ve com a presoner meu.
―Bé, i ja està, gent. ―va acabar la Lena, i es va aixecar tranquil•lament de la taula. ―I ja està?! ―vaig xisclar―. Sincerament, Lena, no ho pots deixar així! Com ho sabien Ildefons i Mateu que Boquica arribava sota la palla? O que estaven a l'Hostalot? Què va passar a Ildefons i Boquica? I com lliga tot plegat amb el botó de Napoleó?
―Era només un somni, i jo només un testimoni ―va anunciar, enfurismant-me altra vegada amb el seu pragmatisme. ―Alguna cosa que vulguis planxar, mare, abans que surti? ―Suposo que va ser el fill gran de la Maria, en Joan, qui va muntar fins a Falgars quan va sentir què deia Boquica a la cuina ―va suggerir el pare. ―Recordeu que va desaparèixer poc després que arribessin els soldats?
Es va sentir un cotxe a fora, i un jove ros amb ulls blaus va entrar somrient. Era Joan Prat, un pagès i el nostre veí més proper. Crec que li agrada especialment la Lena, però és simpàtic amb tots nosaltres, per sort.
―Arribo una mica d'hora, gent ―va dir―. Però he sentit que la processó dels gegants comença a les deu―. Es va girar cap a la resta de nosaltres. Encara no heu vist la festa de Sant Miquel a Rupit, oi? Continua durant tres dies, ja ho sabeu.
―Dec estar somniant ―va dir la mare.
―Has sentit a parlar d'un tipus que es diu Boquica? ―vaig preguntar. Era una mena de bandoler que va lluitar pels francesos contra els espanyols a l'època de Napoleó.
―És clar ―en Joan em va somriure com si fos el seu germà preferit―. Al final de la Guerra de la Independència, quan Anglaterra ens va ajudar a derrotar els francesos, se'l va extraditar de l'exèrcit francès i se'l va penjar pels seus crims de bandoler.
―Així no era com el nostre Robin Hood anglès? ―va preguntar la mare esperançada. En Joan es veia perplex. ―Però no vas dir que els “robins” son uns ocells...? No conec aquest “robin hood” ―va fer una pausa i continuà―: Els catalans li van arrencar el ranc d'oficial i el van penjar amb l'uniforme de soldat ras. De fet, va passar prop d'aquí.
En Joan parlava tota l'estona en català, és clar. Parla ben a poc a poc, per consideració amb la mare, i jo tradueixo. ―On? ―va preguntar la Lena, sense alè. ―Bé ―va dir en Joan, amb el seu aire de poca broma de pagès―. Va ser a prop d'aquesta casa, casa vostra, l'Hostalot, al costat del pont medieval per on passa el Camí Ral. ―Prop del camp de patates ―vaig dir fluixet. ―Què dius de les patates? ―va preguntar en Joan, desconcertat. Els anglesos en general som un misteri per ell. El costum que té el pare de fixar la mirada mentre pensa en vistes, el meu yoga quan surt el sol, i la meditació de la mare amb barretes d'encens, li fan pensar que Anglaterra és un lloc estrany. La gent de pagès aquí és encara força supersticiosa, i abunden les fonts de les bruixes per tots els volts.
―Seu, Joan, siusplau ―va dir la mare, tot afegint aigua a la tetera amb desfici―. Ildefons va ser afusellat pels francesos o es va salvar?
En Joan es va aclarir la gola. ―El va jutjar el Consell de Guerra de Banyoles i va ser alliberat per tornar a Falgars. Devia ser un tipus intel•ligent. Va dir, en la seva defensa, que si Boquica hagués estat un patriota francès, el seu comportament a Falgars hauria estat molt lloable. Però com que era català-espanyol... ―va aturar-se―. Què ho fa que sapigueu tant sobre aquesta zona? ―La Lena ho ha somniat ―vam dir tots plegats. ―Ah! Ja ho veig... ―va dir en Joan, però òbviament, no ho veia pas. ―Has vingut a veure la Lena? ―vaig preguntar de seguida, canviant de tema. En Joan semblava una mica incòmode. ―Bé, no, de fet, era a tu, Petra ―Es va posar vermell i va afegir fluixet: ―Sempre he volgut demanar-te per sortir. Vindràs a Rupit amb mi?
De sobte la Lena va parlar: ―S'ha acabat l'hora de somniar. S'ha d'alimentar animals de debò, Petra, i ja ho faré per tu.
Em sembla que la integració catalano-anglesa està a punt de començar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada